Converses de vestíbul a la LLar.

Gràcies pares!

És divendres i  són quasi les 9 del matí. Els infants van arribant  a la Llar i després d’uns bons dies, algunes moixaines … es dona peu a una conversa amb un pare. Comencem parlant de límits, però aviat ens adonem, que hi ha alguna cosa més profunda en la conversa, adonar-nos com d’important és tenir consciència d’allò que no ens agradava del nostres pares i que vam prometre’ns no repetir i d’allò que, tot i que no ens agradava, ara que som pares, valorem com es mereix. I, sobretot, que com em deia aquest pare “ells ens estimaven com sabien i podien”. I això mateix és el que volem que els nostres fills recordin de nosaltres quan siguin grans.

Sovint ens auto exigim massa i no ens permetem equivocar-nos com a pares. Però és que ser pares, suposa que ens equivocarem moltes vegades al llarg de la vida. Comentàvem també que alhora que el fill aprèn, nosaltres aprenem, i aquesta és la clau. Aprendre cada dia, no només com a pares, sinó com a persones individuals, vencent les nostres pors, els nostres límits, descobrint facetes i dons que desconeixíem, posant-nos a prova, reinventant-nos… i alhora que el nostre fill creix, nosaltres creixem amb ell.

Quan pensem en els nostres pares, de segur, ens venen imatges de la primera infància, de l’etapa escolar, l’adolescència, la joventut… i ara, com a avis, continuen sent els nostres pares! I tenim tantes coses a agrair-los! Perquè fins i tot, si s’equivocaven, continuaven sent ells i tots tres creixíem junts.

Com sabem, un arbre no és res sense les arrels, que s’encarreguen d’absorbir l’aigua i els minerals necessaris per viure i de fer-los arribar al tronc i a la resta de l’arbre. Les nostres arrels es troben en la manera com ens van educar i en la manera com ens vam sentir durant els primers anys de la nostra vida i l’adolescència. Per això, és important recordar l’educació que vam rebre, ja que és impossible intentar educar els fills d’una manera coherent i amb un dia a dia sense crits, sense càstigs i sense malestars constants, si abans no hem reflexionat sobre la nostra infància. Així doncs, tornar a la infància i transformar les nostres emocions més internes en eines per connectar amb els nostres fills i amb tu mateix és essencial en aquest camí de la paternitat,  un viatge apassionant del qual ja no es torna mai; a partir d’aquest viatge, la vida té un aire diferent i et sents realment afortunat i ple.

Gràcies pares!